Trenta anys després de la recuperació de l’opció de poder votar els nostres representants i, aquests, poder formar part d’institucions autonòmiques amb més o menys autogovern, els ciutadans i les ciutadanes demanen més poder de decisió en els afers que els afecten. Cada cop són més corrents les consultes populars sobre instal·lacions municipals o sobre com gastar els nostres impostos. Aquesta eina, la de la consulta o la del referèndum, és indispensable per conèixer l’opinió de la societat civil i actuar en conseqüència al que vol. Per tant, es traspassen els límits de la democràcia representativa per assolir cada cop un grau més alt de decisió.
S’esdevé, doncs, que no tenim el dret a fer una consulta d’àmbit nacional sobre temes més globals però sí d’àmbit local sense, a més, cap mena de vinculació amb allò que es decideix finalment. Els Països Catalans som una realitat nacional que, malgrat el sentiment de poble català, mai no hem pogut decidir en unes urnes quin ha de ser el model organitzatiu, social i, al cap i a la fi, d’Estat que volem, si lligat a altres nacions o independent de qualsevol d’elles.
El dia tretze de setembre de l’any 2009 es va produir un moviment insòlit dins la història democràtica d’aquest país: diversa gent va moure’s per consultar als empadronats al municipi maresmenc d’Arenys de Munt si volien la independència o no la volien. Democràticament i amb una participació gens menyspreable van votar i van exercir el dret a dir-hi la seva sobre un tema que cada cop ocupa més espai en les nostres relacions socials i mediàtiques. Donem suport a aquesta iniciativa i pretenem emular-la. Volem dir-hi la nostra, ja sigui negativament o afirmativa. Els catalans i les catalanes volem exercir un dret democràtic i cívic que cal que totes les institucions, sorgides de la voluntat popular, pregonin i defensin.
La cohesió social és necessària i va íntimament lligada a una llibertat més gran i a una capacitat del país per decidir les polítiques pròpies, per això a l’hora d’anar a votar es fa servir el padró i s’estableix el límit a partir dels setze anys, els nous catalans inclosos.
Ha arribat el moment que els catalans i les catalanes decidim el nostre futur. És el moment d’apostar amb decisió si volem esdevenir una nació sobirana plenament reconeguda en el context internacional i desplegar totes les nostres capacitats col·lectives o volem seguir amb el marc actual dins els Estats espanyol i francès.
Que sigui vinculant o no depèn de la mateixa societat que, exercint aquest dret democràtic, pretén que, almenys, la seva veu sigui escoltada. I l’esforç realitzat fins a la data haurà valgut la pena per haver sembrat la llavor d’una Tarragona amb unes tarragonines i uns tarragonins que volen decidir sobre coses per les quals, fins avui, no tenen capacitat de decidir.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada